LA CELESTINA

LA CELESTINA.

Per alguna raó que amb prou feines tinc pensada propenso a interessar-me per obres de difícil representació. Intueixo que alguna cosa han de tenir a veure en això les titelles que maneig.

En aquest primer moment en què esperes que alguna bufa t'erici la pell perquè adquireixi valor de senyal, en els últims anys, retorno al que en un altre temps em va commoure i vaig descartar abordar per inseguretat. En moment especialment temerari he de trobar-me perquè cal una bona dosi de risc per aventurar-se amb La Celestina de Ferran de Rojas; per la immensitat literària, per la rellevància històrica, per la complexitat i la riquesa lingüística i, especialment, pel sublim traç humanístic amb què l'autor dibuixa els seus personatges.

El món és dels agosarats.

L'elecció de La Celestina hauria pogut respondre a la necessitat de trobar una font d'inspiració que alimentés una creació on tractar algun desassossec més personal. Però no ha estat exactament així. No sento que vull oferir la meva obra sinó la d'un altre, però en el procés de lectura, comprensió i recreació acabo convençut que aquesta obra és completament meva i això em proporciona una joiosa sensació de fraternitat amb què la va parir fa més de cinc-cents anys.

El verí del teatre.

No recordava així aquesta obra, tan densa i intrincada. Tampoc no recordava la seva subtilesa filosòfica, la seva vivesa intel·lectual. No sabia que tot, en essència, segueix igual cinc-cents anys després. Aquesta pulsió universal s'acompassa amb cent moments escènics d'altres grans dramaturgs universals.

La vida es comprèn en escriure-hi.

He fet de la meva capa un saig. M'he hagut d'atrevir a recompondre el que a l'obra es diu deixant fluir el meu sentit teatral, guiant-me per aquest sentit de titellaire que propèn a substanciar en el que és grotesc ara i en el que és sublim després per acabar rematant amb un bon xips.

El titella sintetitza la representació.

I per últim dir que mentre repenso el que diuen els personatges i com ho diuen reviuen en mi infinitat d'impressions d'infància en aquell poble meu ple de gents els cors de les quals bategaven al so d'idèntiques passions i animositats.
Em meravello.

Jaume Policarpo, director.